100 anys de la mort de Tolstoi

100 anys de la mort de Tolstoi

Els cent anys transcorreguts des de la mort de Lev Tolstoi, que es compleixen precisament dissabte que ve, han fet créixer el valor de les seves grans novel·les i relats. L'aniversari ha convocat a les llibreries espanyoles reedicions fonamentals i el rescat d'algun curiós inèdit que aporta una nova llum a la gegantesca figura d'un escriptor que encara segueix irradiant influència. Sense anar més lluny, Freedom, l'última i celebrada obra del nord-americà Jonathan Franzen, pren com a referent Guerra i pau, la gran novel·la total del XIX, i demostra així que el model (o la seva aspiració) encara gaudeix de bona salut.

Per imaginar el que en el seu moment va significar la mort de Tolstoi, avui es pot recórrer (i no és broma) a Youtube. Un documental permet veure l'autor, en l'apogeu de la seva celebritat i pràcticament en olor de santedat per les seves inquietuds humanitàries. Surt agafant trens -inevitable pensar en el que acaba amb la vida d'Anna Karènina-, passejant a cavall amb bastant energia i, especialment, en la seva llegendària fugida final que, als seus 82 anys, el va portar a escapar del seu desgraciat matrimoni des de la seva hisenda de Iàsnaia Poliana fins a la perduda estació de tren d'Astàpovo, on es va trobar malament i on es van traslladar les càmeres dels noticiaris del moment per deixar constància en directe de les seves últimes hores, davant la consternació de Rússia i del món. El que va portar l'escriptor fins allà el 1910 seria un argument digne d'una de les seves grans novel·les. Excomunicat per l'Església ortodoxa gairebé una dècada abans, es va convertir en una espècie de profeta d'un cristianisme comunitari, en etern conflicte amb la seva dona, Sofia, que no va entendre que l'escriptor volgués regalar les terres i totes les seves possessions als servents. Una matinada no va poder més i d'amagat, acompanyat de la seva filla petita, Saixa, i d'un deixeble metge, va optar per marxar a la desesperada sense un destí definitiu. Va agafar una pneumònia i la febre no el va deixar seguir, i a Astàpovo, un sorprès cap d'estació li va cedir la seva màrfega, de la qual no ja no es va tornar a aixecar.

Els Diarios de Sofia Tolstoi (Alba), inèdits fins ara, i el recent Sobre mi padre, de Tatiana Tolstoi (Nortesur), filla gran de la parella, permeten entendre en profunditat aquell conflicte matrimonial de diferències irreconciliables en què a la dona li ha tocat sempre el paper de pèrfida histèrica. Sofia va començar el seu diari, paral·lel al que va redactar l'escriptor, poc després del seu casament, quan ella tenia 18 anys i ell 34.

Mauricio Wiesenthal, autor d'El viejo León (Edhasa), una semblança literària, surt en defensa de la dona: «Crec que se li han fet crítiques molt superficials, i només cal veure la recent pel·lícula La última estación, per adonar-se'n. Ella apareix al film com un monstre d'egoisme. No hem d'oblidar que va ser una dona molt conservadora, que va tenir 13 fills, dels quals van sobreviure vuit, però també va contribuir amb les seves atencions a engrandir l'obra del seu marit, ja que va passar en net cada una de les seves novel·les diverses vegades». Els records de la filla gran, hereva de la hisenda, que va arribar a dirigir el museu Tolstoi de Moscou i que a partir del 1925 es va exiliar a París i a Itàlia, busquen també l'exculpació de la mare.

Un altre llibre que explora la difícil relació de la parella, en clau de ficció, és la delicada novel·la El marido impaciente (Alfaguara), de la veterana periodista italiana Grazia Livi, que relata la lluna de mel dels Tolstoi, quan encara s'estimaven, en un ambient de mals presagis.

El retrat biogràfic de Wiesenthal reuneix les pàgines dedicades a l'autor en el Libro de réquiems i a Luz de vísperas, als quals s'hi ha afegit per a aquesta edició un àlbum fotogràfic i textos inspirats per les nombroses visites realitzades a Iàsnaia Poliana, «quan encara no s'havia convertit en un destí turístic». A aquest treball biogràfic s'hi unirà al desembre el de l'avui oblidat premi Nobel Romain Rolland, que editarà Acantilado.

Informació de: http://elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20101117/cent-anys-sense-tolstoi/590582.shtml